A vegades la gent em pregunta si mereix la pena dedicar tant de temps a la política, als ideals i a la utopia. I a vegades jo també m'he preguntat si tenien raó.
Però estos dies he trobat la resposta.
Mereix la pena.
Mereix la pena perquè tot açó m’ha donat l’oportunitat de poder conèixer persones com Josep Lluís.
Josep Lluís, tots ho sabeu, era una d’eixes persones que han dedicat la seua vida a lluitar pels seus ideals, per la nostra llengua, pel seu poble, pels “nadies” i pels marginats.
Molts dies venia a vorem a la tenda i parlàvem de l’actualitat política. Com va el poble, has vist que estan fent, haurem de preparar un escrit i donar resposta, ... en quant passava qualsevol cosa em telefonava per avisar-me i donar-me una idea de que fer. Estant ja malalt treia forces d’a on fora per poder estar en reunions o per ajudar-me en el que fera falta.
Parlàvem. Per suposat parlàvem en valencià i em corregia quan deia coses com “se ho he enviat”. “Li, li ho he enviat”, em deia ell. M’han quedat pendents els pronoms febles.... teníem una classe pendent.
Un dia va vindre a vorem per una qüestió diferent. Eixe dia no vàrem parlar de política. Volia casar-se i em va demanar que fera jo la cerimònia. Va ser tot un regal, perquè eixe va ser un dels millors moments que he viscut. Per a mi va ser tot un honor haver pogut participar en eixe acte d’amor.
Altra cosa que sempre tindré present va ser el seu recolzament. Vaig passar uns moments molt complicats i ell va estar al meu costat. Va saber ficar per damunt de tot a les persones, oblidant-se d’etiquetes i prejudicis. Ens va donar una gran lliçó a molts.
Josep Lluís se’n ha anat, com diuen els seus companys, com diu l’Ovidi, de vacances. De vacances després d’haver fet tan bon treball. Després d’haver ondejat veles al vent per la llibertat. Se’n ha anat i jo li dic que pot estar orgullós de tot el que ha fet i de tot el que ens ha deixat.
Ara hem de continuar la tasca que ell va encetar.
Com he dit al principi mereix la pena, per això jo sempre el tindré present en la lluita.
A cavall del vent (Lluís Llach)
Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.
Sé que el temps llevarà
un mur silenciós
d'oblits i records.
Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.
Sé que hem tingut la raó
i, només per això,
tornaria a estimar-te.
Sé que els acords que escric
són per tenir aquí
la teva semblança.
Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.
Pues claro que merece la pena dedicar lo mejor del tiempo a la política, a los ideales y a la utopía.
Quizás porque para algunos, como Josep Lluis, tú y tantos otros, la política y los ideales son algo más que el lugar donde prestigiarse y enriquecerse: es el lugar desde donde favorecer justamente a los injustamente desfavorecidos.
Él se ha ido, quizás a tomarse unas merecidas vacaciones tras tanto trabajo y tanta lucha.
Pero tú y muchos más seguís y eso es muy importante para los que aún conservamos una intensa confianza en la bondad humana y en la esperanza de un mundo mejor.
Ha sido muy emocionante leerte hoy, Isabel.
Me quedo con ese final espléndido:
"Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots."
Besos agradecidos.
Gracias Ybris.
un abrazo.