Ahir presentàrem al Ple de l'Ajuntament una moció per tal de rebutjar les mesures preses pel Govern Central, mesures que van en detriment dels drets laborals i socials dels treballadors i treballadores d'aquest país així com dels jubilats i pensionistes i de les persones més desfavorides.
La moció va ser rebutjada amb els vots en contra del PP i del PSOE. Partits que en quant a qüestions econòmiques, i ara també socials, no marquen massa diferències.
Per cert, que el PSOE bon treball està fent-li a la dreta i als estaments financers. I li deixa el camp al seu gust.... amb els retalls laborals ja arreglats, lo pròxim, més retalls laborals? la CEOE ja ho està demanat i ZP tornarà a baixar el cap.

Moci Manteniment Drets Socials i Laborals


Compártelo
Agregar a Meneame Agregar a Technorati Agregar a Del.icio.us Agregar a DiggIt! Agregar a Google Agregar a Reddit Agregar a Blinklist Agregar a Blogmarks

Mereix la pena

5/23/2010 04:02:00 p. m. | | 2 comentarios »

A vegades la gent em pregunta si mereix la pena dedicar tant de temps a la política, als ideals i a la utopia. I a vegades jo també m'he preguntat si tenien raó. 

Però estos dies he trobat la resposta. 

Mereix la pena.

Mereix la pena perquè tot açó m’ha donat l’oportunitat de poder conèixer persones com Josep Lluís. 

Josep Lluís, tots ho sabeu, era una d’eixes persones que han dedicat la seua vida a lluitar pels seus ideals, per la nostra llengua, pel seu poble, pels “nadies” i pels marginats. 

Molts dies venia a vorem a la tenda i parlàvem de l’actualitat política. Com va el poble, has vist que estan fent, haurem de preparar un escrit i donar resposta, ... en quant passava qualsevol cosa em telefonava per avisar-me i donar-me una idea de que fer. Estant ja malalt treia forces d’a on fora per poder estar en reunions o per ajudar-me en el que fera falta. 

Parlàvem. Per suposat parlàvem en valencià i em corregia quan deia coses com “se ho he enviat”. “Li, li ho he enviat”, em deia ell. M’han quedat pendents els pronoms febles.... teníem una classe pendent. 

Un dia va vindre a vorem per una qüestió diferent. Eixe dia no vàrem parlar de política. Volia casar-se i em va demanar que fera jo la cerimònia. Va ser tot un regal, perquè eixe va ser un dels millors moments que he viscut. Per a mi va ser tot un honor haver pogut participar en eixe acte d’amor. 

Altra cosa que sempre tindré present va ser el seu recolzament. Vaig passar uns moments molt complicats i ell va estar al meu costat. Va saber ficar per damunt de tot a les persones, oblidant-se d’etiquetes i prejudicis. Ens va donar una gran lliçó a molts. 

Josep Lluís se’n ha anat, com diuen els seus companys, com diu l’Ovidi, de vacances. De vacances després d’haver fet tan bon treball. Després d’haver ondejat veles al vent per la llibertat. Se’n ha anat i jo li dic que pot estar orgullós de tot el que ha fet i de tot el que ens ha deixat. 

Ara hem de continuar la tasca que ell va encetar. 

Com he dit al principi mereix la pena, per això jo sempre el tindré present en la lluita.

A cavall del vent (Lluís Llach)

Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.

Sé que el temps llevarà
un mur silenciós
d'oblits i records.

Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

Sé que hem tingut la raó
i, només per això,
tornaria a estimar-te.

Sé que els acords que escric
són per tenir aquí
la teva semblança.

Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.


Compártelo
Agregar a Meneame Agregar a Technorati Agregar a Del.icio.us Agregar a DiggIt! Agregar a Google Agregar a Reddit Agregar a Blinklist Agregar a Blogmarks




Esta pasada semana Zapatero nos sorprendía (aunque ya nada sorprende del gobierno pseudo-socialista) con un paquete de medidas de ajuste que daban un serio tijeretazo al gasto público y social, congelando pensiones, rebajando salarios a los funcionarios, recortando en dependencia y ayuda al desarrollo y otras tantas medidas que para nada tocan a los más poderosos y que tampoco van enfocadas a aumentar los ingresos.

Pero hay un grupo de economistas (130) que ofrecen una serie de medidas alternativas para equilibrar el déficit sin perjudicar a los más desfavorecidos y al ciudadano de a pie, que nada ha tenido que ver en la crisis financiera a la que abocado.

Una de estas personas que piensan que otra economía es posible es Miren Etxezarreta, la semilla de esta semana.

MIREN ETXEZARRETA

73 años. Catedrática de Economía en la Autónoma de Barcelona y doctora por la London School of Economics. Está en Economistas Europeos por una Política Alternativa. Colabora con diferentes movimientos sociales antiglobalización y es miembro del colectivo Taifa, que ofrece charlas sobre economía al público de a pie desde un punto de vista crítico.

"Ciudadana del mundo".
No todos los economistas son partidarios del capitalismo, y Miren es una de ellos. "No hay una sola manera de hacer economía". Distingue dos tipos: "Quien piensa que el capital privado desparrama con sus beneficios bienestar social. Y los que creen que ese beneficio necesita una dirección social". ¿Alternativa? "Empezar viendo qué es necesario para el bienestar de todos".

Acaba de publicar Qué pensiones, qué futuro (Icaria), un implacable y documentado ataque a los planteamientos hegemónicos sobre la "crisis del sistema público de las pensiones", cuya existencia niega tajantemente

Ha publicado además decenas de artículos sobre economía en diferentes revistas y obras colectivas.

+info: http://www.kaosenlared.net/noticia/entrevistas-miren-etxezarreta-no-veo-ningun-lado-crisis-pensiones


Compártelo
Agregar a Meneame Agregar a Technorati Agregar a Del.icio.us Agregar a DiggIt! Agregar a Google Agregar a Reddit Agregar a Blinklist Agregar a Blogmarks

Ayer se reunió la dirección del PP valenciano en la sede de la calle Quart. El motivo no era otro que ir a arropar a Camps después de que el tribunal Supremo ordenara reabrir la causa por la trama Gürtel.
Y a esa reunión no faltó nuestro alcalde Vicente Ibor que fue acompañado de la portavoz local Isabel Chisbert.
En la imagen se puede ver a Ibor entrando en la sede.


¿Qué deuda tendrá nuestro alcalde con Camps?


Compártelo
Agregar a Meneame Agregar a Technorati Agregar a Del.icio.us Agregar a DiggIt! Agregar a Google Agregar a Reddit Agregar a Blinklist Agregar a Blogmarks

Dissabte més de 18.000 persones ens congregàvem en les trobades de Massanassa per reivindicar i festejar la nostra llengua. Només un dia abans ens deixava Empar Granell, membre i fundadora d'Escola Valenciana. Una mestra que va dedicar tota la seua vida a l'ensenyament i a la nostra llengua.

Hui el record no pot ser per altra dona, per altra llavor.

Empar Granell i Tormos (1945-2010). Nascuda a Borriana, ha estat una de les fundadores de l’entitat cívica Escola Valenciana, mestra fins a la medul•la, pedagoga de base, apassionada de la innovació en l’ensenyament en valencià, dedicada durant 40 anys a la docència entusiasta.

"Vaig nàixer en una situació política, lingüística i cultural complicada, l'any 1945. Era una època on les xiquetes o volien ser monges o ames de casa. Jo deia que volia ser mestra, encara que no sabia què era això". Ja fa anys que Empar té clar què és ser mestra: "els bons i les bones docents són els qui van amb un somriure a classe, els qui creuen que sempre poden aprendre de l'alumnat i als qui els agrada innovar cada nou curs".

Nascuda, doncs, en plena Postguerra, una època on s'havia aniquilat qualsevol dels postulats pedagògics que havien anat construint mestres valencians i valencianistes durant les primeres dècades del segle XX i que s'estaven consolidant en la II República. Aquella primera renovació pedagògica encapçalada per figures de primer ordre com Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner o Enric Soler i Godes ja apostava per un ensenyament públic, de qualitat i en valencià. Tot això es va perdre en la boira espessa del franquisme, quan Empar Granell era una xiqueta de Borriana que va aterrar a casa dels padrins de València perquè els seus pares pensaren que a la capital tindria més possibilitats d'estudiar.

La situació de repressió social i de negació de la llengua i la cultura pròpies durant els anys 50 era angoixant: "sóc de la generació on en casa contínuament deien, això no ho digues, d'això no en parles". Famílies com la d'Empar van aprendre i es van acostumar a romandre amb la boca tancada per tal de no tindre problemes i persones com ella van interioritzar molt profundament la idea de no fer-se preguntes. Però això és tan complicat quan una persona és curiosa...Empar anava trobant-se amb situacions que no comprenia i que anaven omplint-la de satisfaccions. Li va passar quan ja anava a l'institut Sant Vicent Ferrer i tenia de professor de francés a Manuel Sanchis Guarner: "jo no sabia qui era, el que representava, per a mi era un mestre estimat perquè era l'únic que ens acompanyava a les competicions esportives".

Aquell professor de francés li va activar alguna cosa un dia en un examen: "estava bloquejada, ell se'm va acostar, em va parlar en valencià i vaig dir Ai, clar! amb tota la naturalitat. Sempre recordaré el somriure de complicitat en la mirada d'aquell home perquè els dos ens expressàrem en una llengua compartida, però en un context on estava prohibit". Empar ho va contar a casa i la família es va posar les mans al cap: "no digues mai que don Manuel t'ha parlat en valencià", podia ser un problema greu per a qui va ser un dels creadors de les Normes de Castelló.

L'any 1968, amb les oposicions aprovades, va agafar un autobús rumb Ontinyent, on havia demanat plaça assessorada per l'ordinari de Borriana que li va dir "xiqueta, ves allí que està ben comunicat i parlen en valencià". Des d'aleshores ha segut docent a la capital de la Vall d'Albaida, però els començaments van ser durs: "vaig entrar i em van donar una classe on hi havia uns 50 alumnes i no sabia on estava". A més, els companys eren més funcionaris que mestres: "vaig ser l‘única que va secundar la primera vaga de l'ensenyament que es va fer i em deien que, per favor, no ho fera".


De les inquietuds pedagògiques a l'Escola Valenciana

"Quan vas a una escola on et diuen això és el hi ha, i el que hi ha és fer fitxes vaig decidir anar a la meua marxa. Vaig conéixer un grup de mestres de la Safor que anaven innovant a l'aula i vaig anar creant metodologia en infantil, on he estat pràcticament sempre".

Aleshores va descobrir els mètodes globalitzadors i poc a poc va conéixer persones que li obrien portes. El salt qualitatiu va arribar quan començà la implantació de l'ensenyament en valencià. L'escola d'Empar va ser de les 11 primeres on es van establir aquests programes al País Valencià. Eren els principis dels anys 80 : "la gran anècdota va ser que ens recolzaren majoritàriament els pares i les mares del poble que eren castellanoparlant i havien emigrat ací, perquè volien que els seus fills no sofriren la marginació de ser de fóra".

Encara no eixistien les Coordinadores comarcals que conformen el moviment cívic Escola Valenciana. Carme Miquel, mestra, pedagoga rellevant i també fundadora de l'entitat, treballava a la Conselleria d'Educació: "va organitzar unes jornades de llengua per al professorat i allí ens coneixerem l'escamot de mestres que després vam fundar Escola Valenciana".

Més tard es van organitzar unes jornades de sociolingüística a Alcoi per a donar resposta als pares i mares que volien un ensenyament en valencià i públic per als seus fills: "és allà on naixen les primeres Coordinadores i comencem a relacionar-nos i a compartir experiències d'entrega absoluta a la causa. Elaboràvem materials, volíem que l'alumnat aprenguera aportant, volíem respectar l'evolució individual de cada alumne, el tempo d'aprenentatge personal. Les xiquetes i els xiquets m'han ensenyat més a mi que no jo a ells".

Empar Granell era de les que pensava que si volem canviar la societat cal canviar l'escola. Però a més opina que " l'escola fa un tant per cent de la vida, però és que després està la societat, la família i el propi individu, que han d'assumir parts de responsabilitat".

És també de les que pensava que l'escola actual és poc revolucionària: "els mestres joves de hui en dia són brillants en l'àmbit acadèmic, però després saben estar a l'escola? Per què els xiquets han de tindre el nom pegat a una taula? Per què no poden seure on vulguen? Per què és més fàcil? Per què l'horari és més curt? Per què tenim més vacances? La formació individual dels mestres és cabdal per a evolucionar. Els mestres que pensen que ja ho saben tot estan molt equivocats i equivocades".

Pel que fa a Escola Valenciana, Empar ha estat implicada en aquest projecte cívic de ple. És una entitat que promou la nostra llengua en l'àmbit educatiu, de fet el buc insígnia són les Trobades d'Escoles en Valencià que reuneixen cada any més de 200.000 persones per demostrar l'estima al valencià, el nostre català, en actes festius i reivindicatius comarcals. Però des de fa uns anys, l'entitat ha obert el ventall d'actuació a la resta d'àmbits d'ús de la llengua per a promoure la música, el cinema, els drets lingüístics, la sostenibilitat, etc: "Escola Valenciana és una manera de fer País i formar part del moviment és al•lucinant per la satisfacció de comprovar que tota pedra fa paret, que les accions de les persones fan efecte. Una a Una".


+info


Compártelo
Agregar a Meneame Agregar a Technorati Agregar a Del.icio.us Agregar a DiggIt! Agregar a Google Agregar a Reddit Agregar a Blinklist Agregar a Blogmarks

La agrupación de Compromís per València ha presentado hoy a su candidato a la alcaldía, Joan Ribó. El ex coordinador general de Esquerra Unida ha destacado que encabezará la lista con la voluntad de cambiar la ciudad desde "el valencianismo, la izquierda, y el ecologismo", y desde una política de "transparencia y participación ciudadana" como "vacuna contra la corrupción".

Ribó ha comparecido arropado por el síndic de la coalición de Compromís en las Cortes, Enric Morera; la portavoz adjunta de la coalición en la cámara valenciana, Mónica Oltra, y el portavoz d'Els Verds Giuseppe Grezzi, entre otrosintegrantes de esta coalición constituida por el Bloc, Iniciativa, Els Verds y Cercle Obert. De hecho, la lista, que deberá aprobarse en junio por la Comisión Política, tendrá por número dos a una persona elegida por el Bloc, de número tres a alguien de Iniciativa y de número cuatro a un representante de Els Verds, y contará también con personalidades independientes que participan en su programa.

"Yo soy el portavoz, pero este proyecto no es una persona, somos un equipo", ha recalcado Ribó. Al respecto, ha lamentado que Esquerra Unida (EU) no se integrara en esta coalición pese a sus intentos. "No están aquí y no será porque no lo hemos dicho", ha indicado. Ribó ha mostrado su "firme convicción" de que entrarán en el Ayuntamiento de Valencia en las próximas elecciones municipales, que se celebrarán en 2011. Esquerra Unida perdió los dos concejales que tenía en el consistorio en los pasados comicios. La coalición de Compromís per València, que integra a ex miembros de EU, es la primera vez que se presenta al Ayuntamiento de Valencia.

Ribó ha comentado que tiene la sensación de "volver a hacer la comunión" tras su vuelta a la política después de que fuera expulsado de EU, y ha subrayado que retorna con "toda su ilusión y sus fuerzas" para "trabajar por esta ciudad". El político defenderá un programa sustentado en los valores de izquierda "pensando en todas las personas sin dogmatismos, como en el respeto medioambiental, luchando por un futuro sostenible pero huyendo de los catastrofismos estériles".


Compártelo
Agregar a Meneame Agregar a Technorati Agregar a Del.icio.us Agregar a DiggIt! Agregar a Google Agregar a Reddit Agregar a Blinklist Agregar a Blogmarks


Última actualización 03/05/2010@17:13:31 GMT+1
Alumnos y padres del colegio Nº 6 de Paiporta han protagonizado una marcha hasta el Ayuntamiento de la localidad para reclamar el inicio de las obras del nuevo centro educativo. Tras una pancarta con el lema ‘4 anys de promeses, 4 anys en precari, cole nou ja!’ los manifestantes insistieron en el excesivo retraso que llevan acumulado las obras del colegio.
Durante estos cuatro años, los alumnos del colegio han pasado ya por tres centros diferentes, el último de ellos, en barracones. Por ello, el domingo 2 de mayo, padres, madres y alumnos quisieron recordarlo una vez más, a la vez que demandaron el inicio inmediato de las obras.

Los niños se han tenido que desplazar a edificios prefabricados para que se iniciaran las obras, en los cuales llevan todo el curso. A pesar de ello, las obras, lejos de comenzar, ni tan siquiera se han licitado, según aseguran desde la AMPA.

Para los padres existen “dos claros culpables”, por un lado, la Conselleria, “que se comprometió en acto público hace más de un año, a que las obras estarían comenzadas antes de acabar el 2009 y hoy por hoy ni se han licitado”. Por otro lado, el Ayuntamiento de Paiporta que, a su juicio, “no está poniéndose del lado de los padres para conseguir este objetivo”.

Son muchos los reproches que le hacen los padres a la corporación municipal...El alcalde, Vicente Ibor, en Consejo Escolar Municipal propuso realizar una nota de prensa conjunta con toda la comunidad educativa reivindicando las carencias del pueblo. Sin embargo, la iniciativa “se convirtió en una nota enviada a los medios unilateralmente”.

Asimismo, se comprometió a solicitar reunión entre la Comisión de Infraestructuras del pueblo y la Conselleria de Hacienda para desbloquear la partida presupuestaria asignada a las obras, “cosa que tampoco ha hecho”, según la AMPA.

Por último, la asociación ha denunciado que “han coartado la libertad de expresión de los padres, retirando y haciendo desaparecer, en connivencia con la Conselleria, una pancarta reivindicativa que colgaba del viejo centro abandonado”.

“Hoy por hoy, el Ayuntamiento, a través de su concejal de Educación, Alejandro Gutiérrez, simplemente se limita a dar evasivas y excusas para justificar el que las obras no hayan comenzado. La última, que cuando comenzaran las obras del vecino CP Lluís Vives, las del Nº6 se licitarían inmediatamente”, señalan desde la AMPA.

Sin embargo, aseguran que no entienden, ni se le ha explicado, qué relación puede guardar un colegio con otro aunque, de todos modos, “la promesa no se ha cumplido ya que las obras del Lluís Vives llevan varias semanas en marcha”.


Compártelo
Agregar a Meneame Agregar a Technorati Agregar a Del.icio.us Agregar a DiggIt! Agregar a Google Agregar a Reddit Agregar a Blinklist Agregar a Blogmarks


El sábado se celebró el Primero de Mayo con una tasa de paro histórica. Desde el gobierno pseudo-socialista (si Pablo Iglesias levantara la cabeza...) se aboga por recortes sociales para disminuir estas cifras. Derechos conseguidos gracias a la lucha a lo largo de los años de trabajadores y trabajadoras.


No hablaré de la situación en la que nos encontramos, ni del sistema que nos ha abocado a este fracaso, tampoco de los sindicatos que agachan la cabeza, ni de la esclavitud del siglo XXI auspiciada por tanta inseguridad.

Hoy toca hablar de una mujer que en el Siglo XIX luchaba por los derechos de las mujeres desde el movimiento obrero.



Guillermina Rojas y Orgis (a veces Orjis, según las fuentes), natural de Tenerife, nacida hacia 1849, hija de Pedro Rojas (zapatero) y Dolores Orgis (costurera), intermedia de tres hermanos (Antonio, Guillermina, Fulgencio).

En 1854 la familia se traslada a Cádiz. En 1866 se inscribe en la Escuela Normal de Maestras de Cádiz, obteniendo el título de Maestra de Instrucción de Grado Superior en 1868. Ejerce de maestra durante meses (dos años según otras fuentes) en una escuela pública de la ciudad, periodo tras el cual renuncia a su profesión ya que considera imposible armonizar sus ideales educativos con la enseñanza que se impartía en esos momentos en las escuelas.

En sus propias palabras, en carta fechada en Madrid el 19 de Febrero de 1872: “Ha estudiado dos años en la Escuela normal de Cádiz, y recibido su título de maestra superior… Ha estado después ejerciendo dicha profesión, por espacio de dos años, en una de las escuelas públicas de aquella ciudad, hasta que, comprendiendo que era imposible poder armonizar sus ideas con la educación mística y la raquítica instrucción que se da hoy en las escuelas, presentó su dimisión y volvió a su primitiva ocupación, la cual era costurera de sastre, para ganar honradamente el sustento sin tener que violentar su conciencia abdicando vergonzosamente de sus ideas en beneficio personal”.

Organiza, junto a otras mujeres de la ciudad, una escuela femenina que sentaría las bases de la Asociación Republicana Femenina “Mariana Pineda”, de la que será presidenta. Según algunas fuentes documentales, estas actividades se desarrollarían en Cádiz en el año 1873, lo que se contradice con el resto de fechas aportadas. En la época circula por Cádiz la coplilla siguiente:
“Guillermina, Guillermina, no vayas al Comité, que esas son cosas de hombres, no son cosas de mujer”.

El 22 de octubre de 1871 se traslada a Madrid, donde forma parte activa del movimiento obrero a través de una de las secciones que componen la Internacional en Madrid, llegando a ser Secretaria del Consejo Local de la Federación Madrileña. De ser cierta esta fecha, podría ser en Madrid que fundara la Escuela y Asociación de Mujeres.

Colaboró muy activamente en la prensa anarquista de la época, obteniendo fuertes críticas desde la prensa tanto conservadora como en ocasiones liberal, ya fuera por sus ideas como por el atrevimiento de hacerlo desde su condición femenina.

Uno de sus artículos, “La Familia”, publicado en La Emancipación en 1871, causó un gran escándalo. En ella, Guillermina Rojas denuncia la insolidaridad de los modelos vigentes de propiedad privada, patria y familia; critica las figuras del matrimonio tanto religioso como civil (instaurado éste legalmente en 1870), y aboga por la libertad de convivencia libre entre las personas o un modelo de matrimonio que permita la igualdad entre sus miembros.

Ya entrado el siglo XX, una articulista de una publicación anarquista gaditana firma como “Guillermina” en las páginas literarias. En ellas, usando prosa poética, repasa el ideario libertario. No hay acuerdo acerca de si esta escritora era Guillermina Rojas.

Guillermina fue incluida por Benito Pérez Galdós en sus Episodios Nacionales. No se conoce con certeza la fecha de su fallecimiento.


Compártelo
Agregar a Meneame Agregar a Technorati Agregar a Del.icio.us Agregar a DiggIt! Agregar a Google Agregar a Reddit Agregar a Blinklist Agregar a Blogmarks